LES CONSTEL·LACIONS DESVELEN COM ELS TRAUMES DELS NOSTRES AVANTPASSATS INFLUEIXEN EN LA TEVA VIDA3/28/2020 Les constel·lacions treuen a la llum com els traumes dels teus avantpassats sobreviuen i t'influeixen en la vida. Molts problemes només poden ser entesos quan són observats en un context més ampli que el personal. Amb una constel·lació es té la possibilitat de posar en escena aspectes importants i fer-los visibles, per a trobar la direcció cap a la solució i sanació. Per exemple, en una constel·lació familiar el client tria d'entre un grup de persones reunides a un representant per a si mateix, a un altre per al seu pare, un altre per a la seva mare, un altre per als seus germans, etc., i els disposa en l'espai de la sala relacionats segons la seva imatge interior. El cas estrany i que ningú ha pogut explicar és que els representants comencen a sentir igual que les persones reals a les quals representen. D'aquesta manera la constel·lació treu a la llum contextos de relació sistèmica dels quals la persona no n'era conscient. Els problemes que tenim amb la nostra parella, en el treball, de salut, etc. responen sovint a problemes no resolts amb els pares. Inconscientment, allò que ens falta dels nostres pares intentem trobar-ho en altres llocs. Si ho busquem en la parella, tindrem un problema de parella. Si ho busquem en el nostre cap a la feina, tindrem el problema en el treball. El rerefons és: tots hem rebut una mica dels nostres pares i a tots ens falta una mica dels nostres pares. I allò que ens falta, intentem viure-ho i ho busquem inconscientment en contextos on no ho podem trobar. En les constel·lacions s'observa que la força en el sistema està relacionada amb persones excloses o amb successos que han estat exclosos. L'exclusió és una reacció al trauma, perquè en el seu moment no van estar disponibles els recursos per a integrar l'assumpte greu que succeïa. Per això ocorren les exclusions. I la nostra experiència és que els continguts exclosos es posen en escena en generacions futures: la repetició de destinacions greus succeeix allí on no s'ha aconseguit la integració. Però en el present, des d'un lloc segur, tenim la possibilitat de mirar a allò que va ser difícil i des d'allí ens podem vincular amb el que va ocórrer. El que està integrat està en pau i ja no continua actuant. La constel·lació no acaba aquí pròpiament, sinó que el treball continua després. La constel·lació fa patent un context momentani del sistema i obre la mirada a coses de les quals no se sol ser conscient però que són essencials per a contestar a la pregunta o interrogant que cadascú formula. El fenomen essencial de tota constel·lació és la percepció dels representants: que sentin el mateix que les persones reals. Al no estar lligats emocionalment, poden exterioritzar-ho amb llibertat. El que més ens mou, en general, és l'amor primari del fill cap als pares. Estem disposats a fer de tot per a estar prop dels nostres pares. Els seguim cegament cap a la seva destinació i ens sentim bé així, perquè ens sentim vinculats a ells per amor. Però és un amor cec. Una part important del treball amb constel·lacions consisteix a crear un contacte entre el fill o el nen/nena i els seus pares, i a fer visible l'amor cec que porta a destinacions tràgiques i malalties. Perquè si l'infant reconeix que la mare no va poder fer una altra cosa però que per descomptat no volia que ell la seguís, està respectant la destinació de la mare i pot deixar-la marxar i quedar-se amb si mateix: aquest seria l'amor que sap veure, que porta cap a la salut. El treball amb constel·lacions té un gran problema: es pot constel·lar tot i sempre surt una cosa nova. El més commovedor és que allò que ens mou en el profund és l'amor. I això ho reconeixem quan mirem als ulls d'una altra persona. Llavors no som capaços de dir res dolent d'ella. I el que em commou és quan es reconeix, durant la constel·lació, que tot el que fan els familiars no és una altra cosa que una expressió d'amor. En crear aquest camp en el qual no es mira a les característiques de les persones, als seus errors, al que han fet malament, sinó en el qual s'aconsegueix connectar-se amb l'amor que hi ha darrere d'això, llavors es crea un camp en el qual ocorre la sanació. Això succeeix fins i tot amb pares o avantpassats que han actuat de manera cruel, o assassina, encara que naturalment és més difícil. Però les solucions reals ocorren més enllà del nivell de la culpa i del retret. Si s'aconsegueix que el client traspassi aquest nivell, reconegui que el retret i la culpa l'allunyen de la força vital, llavors es genera una pau que abans ningú podia imaginar. Això no vol dir, per descomptat, que la ràbia, la desesperació i la culpa s'hagin d'excloure. Però s'ha de saber que les solucions reals van sempre més enllà. No es tracta de jutjar a la família ni de canviar el passat sinó de preguntar-se: Quina actitud puc adoptar enfront d'això greu o dolorós que va succeir per a no seguir vinculat a això que em succeeix ara, i per a que ja no em limiti i em condicioni el futur? El més important per a un procés reeixit és la disposició del client a assumir la seva responsabilitat amb sí mateix, amb la seva vida i amb la seva situació actual. Aquells que no tinguin aquesta disponibilitat necessiten suport o un treball previ. I perquè la constel·lació sigui reeixida es necessita assumir la responsabilitat, ocupar-se de l'actitud que un té davant la vida i estar disposat a treballar en aquesta actitud. Categories Todos
0 Comentarios
Deja una respuesta. |