|
Creixement i autoconsciència són claus d'aquesta teràpia fundada el 1942 pel psiquiatre psicoanalista alemany Fritz Perls i la seva dona Laura, psicòloga. Per al seu seguidor Claudio Naranjo, la Gestalt és una filosofia i una forma de vida “relacionada amb la cerca espiritual, amb el retrobament amb la llibertat i la naturalesa d'un mateix”. La teràpia no es recrea en el passat o en el que podria ser, sinó...  Creixement i autoconsciència són claus d'aquesta teràpia fundada el 1942 pel psiquiatre psicoanalista alemany Fritz Perls i la seva dona Laura, psicòloga. Per al seu seguidor Claudio Naranjo, la Gestalt és una filosofia i una forma de vida “relacionada amb la cerca espiritual, amb el retrobament amb la llibertat i la naturalesa d'un mateix”. La teràpia no es recrea en el passat o en el que podria ser, sinó en l'aquí i l'ara. La fi és que cada individu prengui consciència del que sent, pensa i fa, i s'accepti per a experimentar i transformar el present de manera creativa. Dramatització, llenguatge corporal i diverses tècniques, com la de la cadira buida –confrontar dues postures enfrontades per a visualitzar el nostre diàleg intern–, ajuden a aquest “adonar-se”. Entrevista a Claudio Naranjo Per a qui està indicat el mètode gestàltic? Funciona amb persones d'un cert nivell de cerca interior, que persegueixen no sols l'alleujament dels símptomes, sinó créixer, trobar-se, resoldre conflictes interiors, tornar-se més conscients. No és recomanable si només vols abordar aspectes superficials. I no sols serveix quan estàs en plena crisi. És una cosa que alimenta i fa bé, com els banys termals. Quin és l'objectiu? Té molt a veure amb treure's el policia que tots portem dins i plantar-li cara als manaments socials que arrosseguem. En el món impera la mentalitat neuròtica, i la gent va en pilot automàtic. En canvi, qui es troba a si mateix no funciona com un robot. És una rebel·lia contra la mentalitat dominant? No. No es tracta de lluitar, de qüestionar-ho tot, ni de ser un inadaptat. És més aviat una filosofia de vida, una forma més lliure de ser. En què consisteix aquesta filosofia vital? A viure l'aquí i l'ara. A fer-nos conscients de les màscares inconscients. On la propia coherència és més important que els bons costums. Dir veritats arriscades té gran valor terapèutic, però és millor fer-ho en el context de la teràpia, on no hi haurà una catàstrofe per manifestar el que sentim o pensem. Com actua amb mals tan comuns com l'ansietat? L'ansietat té molt a veure amb no poder triar en els conflictes interns, amb la por al fet que, si t'equivoques, ho llençaràs tot per la borda. La Gestalt dóna la capacitat de trobar el punt neutre, de mirar les alternatives en conflicte i situar-te en un benestar bàsic al marge del que decideixis. Es tracta d'aconseguir una mena de deixar anat controlat, per a no deixar-se esclavitzar per les ferides del passat ni pels desitjos per al futur. I amb la depressió? La teràpia consisteix a descobrir què és un mateix, qui s'autodeprimeix, i no pas per un virus que passava per aquí. El dolent d'estar deprimit és que no tinguis ganes de fer l'esforç o el treball necessari. En aquests casos fa falta un terapeuta que li faci sentir al pacient que val la pena. La seva tasca és estimular-lo perquè es fiqui en l'acte creatiu de sanar-se. Serveix per a l'esquizofrènia o el trastorn bipolar? La Gestalt ajuda a progressar a aquestes persones, però no cura la psicosi. Per als trastorns orgànics són necessaris fàrmacs, encara que és millor no recolzar-se en excés en ells, perquè redueixen la capacitat de consciència i concentració. És el pacient qui fa el treball o el terapeuta? En la Gestalt és el pacient qui fa els passos, qui està treballant en sí mateix. El terapeuta només l'estimula. Com és una sessió típica de Gestalt? Animes al pacient al fet que expressi a cada moment el que sent, a mantenir l'atenció en l'experiència immediata. El terapeuta ajuda a traduir en paraules i desemmascarar aquests sentiments. Té molt de tècnica dramàtica, de teatre, per a treure a la llum les emocions. Si algú arrufa les celles en parlar, se'l convida que exageri el gest, a fer-se conscient d'aquesta postura, per a ajudar-lo a treure el que està bloquejat. La diferència amb la psicoanàlisi és que passa de la intel·lectualització i se centra en sentir. Per exemple, a una persona que patia un tic, el terapeuta li va proposar que l'exercités diàriament davant el mirall, que aconseguís fer-lo de manera voluntària, fins i tot exagerar-lo a vegades. En fer-se amo del tic, aquest va desaparèixer. Per a què serveix treure el que un sent? Les emocions conscients no fan mal i poden modificar-se. Però si un no té consciència del seu empipament o la seva tristesa, sofreix un mal psicosomàtic o projecta l'emoció negativa als altres sense adonar-se, amb el que acaba aïllat. En canvi, si saps el que et passa, és com quan et mires al mirall i et veus despentinat: treus el raspall i t'arregles. A més, a vegades en viure conscientment una emoció, reconeixes que és absurda. Per exemple, quan pensem que queixant-nos aconseguirem més coses, quan és a l'inrevés. Quant pot durar el tractament? La Gestalt té a veure amb el treball dels xamans, per la rapidesa amb la que actua. Quan s'aplicava en els anys 60, en tallers d'una setmana o quinze dies, cridava l'atenció els seus efectes miraculosos. És més ràpida que la psicoanàlisi i no usa tantes explicacions. Va a l'emoció del moment, la qual cosa ja és curatiu per si mateix, sense necessitat de remuntar-se a traumes llunyans del passat. I aconsegueix canvis dràstics en els casos en que toca un assumpte que mai havia transcendit, per exemple, quan en una regressió a la infància es recorda un abús. Quan pot dir-se que un pacient millora? Quan pren consciència i es va deslliurant dels patrons disfuncionals. Això implica deixar de ser titella dels seus hàbits, usar els seus trets de caràcter a favor i no en contra. Per a canviar alguna cosa, primer cal acceptar-ho. Si arribes a riure't de tu mateix, estàs sanant. Per què es diu transpersonal a aquesta teràpia? Perquè transcendeix a la persona. Ensenya a mirar cap amunt, a les coses grans, i a valorar la vida com un tresor. Els seus pilars són la veracitat –descobrir la veritat d'un mateix–, el coratge –tenir el valor de dir el que hi ha– i la llibertat per a sortir de condicionaments i automatismes i apostar pel que vols. Estem tots una mica bojos? Cada persona desenvolupa un tret neuròtic de la seva personalitat per a defensar-se dels primers traumes i adaptar-se a l'ambient. En aquest sentit, podem dir que cadascun té la seva coixesa, el seu defecte. Però és possible transcendir-ho i usar-ho com un aliat. Per exemple, si ets agressiu pots aprendre a usar l'agressivitat de manera sana i lliure i no per a fer o fer-te mal. La salut mental no està en jutjar el que està bé o malament, sinó a acceptar el que la vida et dóna i navegar amb això tan bé com sigui possible. A més de deixeble, va ser pacient de Perls. Li va servir la teràpia per a millorar la seva vida? Molt. A pesar que el meu terapeuta em va tractar a puntades de peu, em va fer molt de bé. I és que a vegades necessitem que se'ns confronti, no només que ens donin copets a l'esquena. Es considera feliç? Sí. La major part del temps, sí. (Entrevista a Claudio Naranjo extreta de la revista "Muy Interesante"). Categorías Todos
1 Comentario
|